La supressió emocional és una estratègia de regulació que consisteix a inhibir o amagar l’expressió externa d’una emoció. És a dir, la persona sent alguna cosa, però intenta que no es noti.
Un adolescent pot estar trist i actuar com si no passés res. Pot sentir ràbia i contenir-la fins que explota més tard. Pot tenir por i mostrar indiferència. Pot sentir vergonya i evitar parlar del tema. Pot estar molt preocupat i respondre amb un “estic bé” automàtic.
Aquesta estratègia pot semblar útil a curt termini. Pot evitar una conversa difícil, reduir una situació incòmoda o donar una sensació temporal de control. També pot haver estat apresa en entorns on expressar emocions no era fàcil, no era ben rebut o generava més tensió.
El problema és que suprimir l’expressió emocional no resol necessàriament l’experiència interna. L’emoció pot continuar activa per dins, encara que no es vegi des de fora.
Això pot generar una distància entre el que l’adolescent mostra i el que realment està vivint. Des de fora, pot semblar que està tranquil, distant o que “no li importa”. Des de dins, pot estar sostenint molta tensió.
Quan aquest patró es repeteix, l’adolescent pot tenir cada vegada més dificultats per identificar, expressar i compartir el que sent.
Un dels riscos de la supressió emocional és que pot confondre l’entorn. Si l’adolescent no expressa el malestar, la família o l’escola poden pensar que tot està sota control.
A vegades, els adolescents que amaguen el que senten no fan soroll. No demanen ajuda de manera clara, no expliquen gaire, no verbalitzen el que els preocupa o responen amb frases curtes. Poden funcionar aparentment bé durant un temps, però estar vivint un malestar important per dins.
Això pot passar especialment en adolescents molt autoexigents, responsables o acostumats a no molestar. Poden sentir que han de poder amb tot, que expressar vulnerabilitat és una debilitat o que no tenen dret a preocupar els altres.
També pot aparèixer en adolescents que han rebut missatges com “no n’hi ha per tant”, “no ploris”, “has de ser fort”, “no t’enfadis” o “no facis un drama”. Encara que aquestes frases sovint es diuen amb bona intenció, poden transmetre la idea que algunes emocions no tenen espai.
Quan un adolescent aprèn que sentir és incòmode per als altres, pot començar a guardar-se el malestar.
Però el malestar guardat no queda congelat. Pot acumular-se, aparèixer en altres moments o expressar-se a través del cos, la conducta o la relació amb un mateix.
Amagar les emocions de manera puntual no és necessàriament un problema. Totes les persones, en alguns contextos, regulen el que expressen. No sempre és possible o adequat mostrar-ho tot en qualsevol moment.
La dificultat apareix quan la supressió es converteix en l’estratègia principal.
Si un adolescent sempre calla, sempre dissimula o sempre intenta no mostrar el que li passa, pot acabar perdent contacte amb les pròpies emocions. Pot saber que està malament, però no saber ben bé per què. Pot notar tensió, cansament o irritabilitat, però no identificar què hi ha darrere.
A més, contenir constantment pot consumir molts recursos. Fer veure que tot està bé quan no ho està pot ser esgotador. Pot augmentar l’ansietat, la sensació de solitud i la dificultat per demanar ajuda.
També pot afectar les relacions. Si l’adolescent no expressa el que necessita, els altres no sempre poden entendre’l. Això pot generar incomprensió, distància o conflictes.
En alguns casos, la supressió emocional pot relacionar-se amb formes indirectes de regulació. Quan l’emoció no es pot expressar, l’adolescent pot buscar altres maneres de sentir control, alleujament o ordre intern.
Aquest és un punt especialment important en la relació amb el cos i l’alimentació. El cos pot convertir-se en un espai on es desplaça un malestar que no s’ha pogut posar en paraules.
Durant l’adolescència, el cos pot ocupar un lloc central. La imatge corporal, la comparació, la pressió social i la necessitat d’encaixar poden fer que l’adolescent estigui especialment pendent de com es veu i de com creu que el veuen els altres.
Quan hi ha malestar emocional i aquest no es pot expressar, la preocupació pel cos o pel menjar pot aparèixer com una via indirecta de regulació.
Per exemple, un adolescent pot sentir-se trist, insegur o desbordat, però no saber com dir-ho. En lloc de parlar del que li passa, pot començar a centrar-se en el seu aspecte, en el control de l’alimentació, en la comparació amb altres persones o en la necessitat de canviar alguna cosa del cos per sentir-se millor.
Aquesta dinàmica pot donar una sensació temporal de control. Si el món emocional sembla confús, controlar el cos o el menjar pot semblar més concret. Però aquesta via acostuma a ser fràgil, perquè no resol el malestar de fons.
El problema no és només què fa l’adolescent amb el menjar o amb el cos, sinó què està intentant regular a través d’això.
Per això, davant de preocupacions persistents per la imatge corporal, canvis en la relació amb el menjar, culpa, rigidesa o necessitat excessiva de control, és important explorar també el món emocional.
Què està sent difícil de dir? Quines emocions no troben espai? Què passa quan intenta expressar-se? Què creu que podria passar si mostrés el que sent?
Aquestes preguntes poden ajudar a entendre millor el sentit del símptoma i a construir formes més saludables de regulació.
Acompanyar un adolescent que tendeix a amagar el que sent requereix paciència. No sempre parlarà quan l’adult vulgui, ni de la manera que l’adult espera.
El primer pas no és forçar la conversa, sinó crear condicions perquè la conversa sigui possible.
Pot ajudar transmetre que les emocions no són un problema en si mateixes, que no cal estar bé tota l’estona i que sentir tristesa, ràbia, por o inseguretat no fa que una persona sigui feble.
També és important evitar respostes que tanquin l’expressió emocional. Frases com “no passa res”, “no t’ho prenguis així” o “no és tan greu” poden intentar calmar, però sovint fan que l’adolescent se senti poc comprès.
Pot ser més útil dir: “veig que això t’ha afectat”, “vols que ho pensem junts?”, “no cal que m’ho expliquis tot ara, però soc aquí” o “té sentit que això et remogui”.
La família pot ajudar posant límits clars, però també obrint espais de confiança. Validar una emoció no significa permetre qualsevol conducta. Es pot entendre que un adolescent estigui enfadat i, al mateix temps, marcar que no pot parlar fent mal.
La teràpia pot oferir un espai segur per identificar emocions, posar paraules al malestar, entendre patrons de supressió i construir estratègies més ajustades. També pot ajudar a treballar la relació amb el cos, l’autoexigència, la vergonya, la culpa i la comunicació familiar.
A Sinergia acompanyem infants, adolescents, joves i famílies des d’una mirada propera, respectuosa i especialitzada, ajudant a comprendre el malestar i a desenvolupar recursos emocionals per al dia a dia.
Amagar el que sentim pot semblar una forma de protecció. Però, quan es converteix en l’única manera de sostenir el malestar, pot acabar fent-lo més gran.
Les emocions necessiten espai, paraules i vincles segurs on poder ser escoltades.
[1] Gámiz-Sanfeliu, M., Fernández-Capo, M., Rojas-Rincón, J., Ampatzoglou, A., Fernández-Cardellach, C., Garcia-Casanovas, A., Garolera, M., Carballo-Márquez, A. i Porras-Garcia, B. Exploring Sex Differences in the Relationship Between Emotion Regulation and Eating Disorders Symptoms During Early Adolescence. Journal of Clinical Medicine, 2026, 15(3), 1237. DOI: 10.3390/jcm15031237.
[2] Gross, J. J. Emotion regulation: Current status and future prospects. Psychological Inquiry, 2015, 26(1), 1–26.
[3] Gross, J. J. i John, O. P. Individual differences in two emotion regulation processes: Implications for affect, relationships, and well-being. Journal of Personality and Social Psychology, 2003, 85(2), 348–362.
[4] Lavender, J. M., Wonderlich, S. A., Engel, S. G., Gordon, K. H., Kaye, W. H. i Mitchell, J. E. Dimensions of emotion dysregulation in eating disorders. Clinical Psychology Review, 2015, 40, 111–122.
[5] Aldao, A., Nolen-Hoeksema, S. i Schweizer, S. Emotion-regulation strategies across psychopathology: A meta-analytic review. Clinical Psychology Review, 2010, 30(2), 217–237.
Altres Blogs
