Durant l’adolescència, el cos canvia ràpidament. Aquests canvis poden generar curiositat, incomoditat, vergonya o comparació. El que abans no preocupava pot començar a ocupar molt espai: l’aspecte físic, el pes, la roba, la pell, la mirada dels altres o la sensació de no encaixar.
Al mateix temps, l’adolescent està construint la seva identitat. Necessita diferenciar-se, sentir-se acceptat, pertànyer al grup i trobar una manera pròpia de ser. Aquesta combinació pot fer que la relació amb el cos sigui especialment sensible.
No tots els adolescents viuen aquests canvis de la mateixa manera. Alguns els integren amb naturalitat, mentre que altres poden sentir-se molt exposats o insegurs. Aquesta vivència depèn de molts factors: temperament, autoestima, experiències prèvies, entorn familiar, pressió social, comentaris rebuts, xarxes socials i recursos emocionals disponibles.
Per això, davant del malestar corporal, convé evitar lectures simples. No es tracta només de “voler agradar” o de “donar massa importància a la imatge”. En molts casos, el cos es converteix en un lloc on s’expressen tensions emocionals més profundes.
Quan les emocions són difícils d’identificar o expressar, poden buscar altres formes de sortida. En alguns adolescents, el malestar pot aparèixer a través de la relació amb el menjar, la imatge corporal, el control, la comparació o l’autoexigència.
A vegades, preocupar-se pel cos pot donar una sensació temporal de control. Si l’adolescent se sent desbordat, insegur o atrapat en emocions que no sap gestionar, centrar-se en l’aspecte físic o en l’alimentació pot semblar una manera de reduir el caos intern.
El problema és que aquest control sovint no calma de manera profunda. Pot alleujar momentàniament, però també pot reforçar el malestar. Com més espai ocupa el cos com a font de preocupació, menys espai queda per entendre què està passant emocionalment.
Això no vol dir que tota preocupació corporal sigui senyal d’un trastorn. Durant l’adolescència és habitual que hi hagi moments d’inseguretat o comparació. Però quan aquestes preocupacions es tornen persistents, rígides o afecten el benestar, és important parar atenció.
El cos pot estar dient alguna cosa que l’adolescent encara no pot expressar amb paraules.
La regulació emocional és la capacitat de reconèixer, comprendre i gestionar les emocions d’una manera ajustada. No significa deixar de sentir, sinó poder donar un lloc a allò que se sent i respondre sense quedar totalment atrapat per l’emoció.
Algunes estratègies de regulació poden ajudar. Per exemple, posar paraules al malestar, demanar suport, reinterpretar una situació, buscar solucions, tolerar la incomoditat o expressar el que passa d’una manera segura.
Altres estratègies, en canvi, poden mantenir o intensificar el malestar. Entre elles hi ha la supressió emocional, que consisteix a amagar o inhibir l’expressió del que se sent, i la rumiació, especialment quan l’adolescent queda enganxat a pensaments repetitius, crítics o culpabilitzadors.
Quan un adolescent no expressa el que li passa, pot semblar que està bé. Però això no significa necessàriament que l’emoció hagi desaparegut. Pot continuar present internament i buscar altres vies d’expressió.
De la mateixa manera, quan un adolescent dona voltes constantment a una preocupació, pot tenir la sensació que està intentant entendre el que li passa. Però si aquest pensament es torna repetitiu i autocrític, pot augmentar la tristesa, l’ansietat o la sensació de no ser suficient.
En aquest context, la conducta alimentària o la imatge corporal poden convertir-se en una forma indirecta de regular emocions difícils.
És important diferenciar entre una inseguretat habitual i un malestar que comença a ocupar massa espai.
Alguns senyals que poden indicar que convé observar amb més cura són: preocupació constant pel pes o l’aspecte físic, comparació freqüent amb altres persones, comentaris molt durs sobre el propi cos, evitació de situacions socials per inseguretat corporal, canvis bruscos en la relació amb el menjar, rigidesa, culpa després de menjar, necessitat excessiva de control o irritabilitat quan es parla d’aquests temes.
També pot ser rellevant observar canvis emocionals associats: més tristesa, ansietat, aïllament, perfeccionisme, baixa autoestima, dificultat per expressar el que sent o tendència a tancar-se quan alguna cosa li preocupa.
Aquests senyals no impliquen automàticament un diagnòstic. Però sí poden indicar que l’adolescent necessita ser escoltat amb més profunditat.
En aquests casos, és poc útil centrar-se només en frases com “no et preocupis”, “estàs bé així” o “no pensis en això”. Encara que la intenció sigui tranquil·litzar, sovint no arriba al nucli del malestar.
Pot ser més útil obrir un espai de conversa: què és el que més et preocupa?, quan et sents pitjor amb el teu cos?, què passa abans que aparegui aquesta sensació?, què necessites en aquests moments?, com et parles quan et mires?
La manera com l’adolescent viu el seu cos pot donar informació sobre la manera com s’està vivint a si mateix.
Acompanyar un adolescent amb malestar corporal requereix delicadesa. El cos és un tema sensible i fàcilment pot generar defensa, vergonya o tancament.
La família pot ajudar evitant comentaris sobre el pes, el cos o l’aspecte físic, encara que semblin inofensius. També pot ser útil evitar convertir el menjar en un camp de batalla o fer observacions constantes sobre quant menja, com menja o què hauria de fer.
Això no significa ignorar el problema. Significa abordar-lo amb cura.
Pot ajudar posar el focus en el benestar, no en l’aparença. Preguntar per les emocions, els canvis, les preocupacions, la pressió social o la sensació d’exigència pot obrir camins més útils que discutir directament sobre el cos.
També és important reforçar una mirada més àmplia de la identitat. Un adolescent és molt més que el seu cos, el seu rendiment o la seva imatge. Necessita espais on sentir-se valorat per qui és, no només per com es veu o pel que aconsegueix.
Quan el malestar és persistent, una valoració psicològica pot ajudar a comprendre què està passant i quin tipus d’acompanyament és més adequat. La intervenció pot treballar la regulació emocional, l’autoestima, l’autoexigència, la relació amb el cos, la comunicació familiar i els factors que mantenen el malestar.
A Sinergia acompanyem infants, adolescents, joves i famílies des d’una mirada propera, respectuosa i especialitzada, ajudant a comprendre el malestar i a construir recursos emocionals per al dia a dia.
Escoltar el que el cos intenta expressar pot ser el primer pas per entendre millor què necessita l’adolescent.
[1] Gámiz-Sanfeliu, M., Fernández-Capo, M., Rojas-Rincón, J., Ampatzoglou, A., Fernández-Cardellach, C., Garcia-Casanovas, A., Garolera, M., Carballo-Márquez, A. i Porras-Garcia, B. Exploring Sex Differences in the Relationship Between Emotion Regulation and Eating Disorders Symptoms During Early Adolescence. Journal of Clinical Medicine, 2026, 15(3), 1237. DOI: 10.3390/jcm15031237.
[2] Gross, J. J. Emotion regulation: Current status and future prospects. Psychological Inquiry, 2015, 26(1), 1–26.
[3] Lavender, J. M., Wonderlich, S. A., Engel, S. G., Gordon, K. H., Kaye, W. H. i Mitchell, J. E. Dimensions of emotion dysregulation in eating disorders. Clinical Psychology Review, 2015, 40, 111–122.
[4] Leppanen, J., Brown, D., McLinden, H., Williams, S. i Tchanturia, K. The role of emotion regulation in eating disorders: A network meta-analysis approach. Frontiers in Psychiatry, 2022, 13, 793094.
Altres Blogs
